Avui que fa 80 anys de la proclamació de la República Catalana per part d’en Francesc Macià, i per això he volgut escriure aquest petit i humil homenatge a totes aquelles persones que, com el meu avi, van treballar per poder assolir aquell moment i anys més tard van lluitar per intentar aturar el cop d’estat dels feixistes. Persones, que com ell van deixar la vida per aconseguir tenir un estat amb uns valors i uns ideals, que es van veure primer retallats pel govern espanyol i desprès aniquilats per la llarga nit de quaranta anys de franquisme.
Avi, Avui fa vuitanta anys que en una part del nostre país es va declarar la república catalana, si ja ho sé que ho sabies abans que jo, i també que saps com va acabar, la meva intenció no és fer un repàs històric dels fets, aquells que m’hagués agradat escoltar amb les teves paraules a la vora del foc en alguna nit d’hivern qualsevol, aquelles històries on els avis expliquen als seus nets les peripècies per poder viure dignament, aquelles lluites diàries per mantenir la dignitat individual i col·lectiva, per poder donar un futur millor a la teva filla i a la dels teus companys i companyes, per mantenir viva la flama de la igualtat, la solidaritat, la justícia social, la llibertat,....
Uns somnis i unes esperances que anys més tard va acabar de metrallar i bombardejar el franquisme durant la guerra i que desprès va perseguir durant quaranta anys. Bé, aquell dictador, responsable de la mort de molts joves com tu, va morir al llit per causes naturals, ministres seus encara viuen i el que és pitjor encara manen, l’estat espanyol, aquell que fa vuitanta anys anhelava la llibertat i la república segueix sent la mateixa presó de pobles, és més avui torna a ser un estat monàrquic, sí, van tornar els Borbons ( i ja portem més de 300 anys aguantant-los i mantenint-los), els fills d’aquell que vau fer fora han tornat, i encara hi ha més, els fills i els nets dels dirigents del alzamiento ens han governat durant uns quants anys, i ara sembla que ho tornaran a fer, si ho sents bé, ni judicis ni res de res, com si no hagués passat mai.És més, a la teva terreta aquests mateixos governen i fins i tot han prohibit les emissions de TV3 ( la televisió pública de Catalunya i en català, aquesta llengua que la mare va aprendre de tu i jo d’ella).
Però encara pitjor, els que s’anomenen socialistes semblen liberals de l’antiga escola, durant els anys vuitanta van privatitzar gairebé totes les empreses públiques, i ara retallen els drets de les classes populars sense cap pietat, la dreta catalana segueix venent el país per un plat de llenties, i l’esquerra catalana, aquella que tal dia com avui va proclamar la república, avui en dia està perduda entre poltrones i discursos buits.
Però no pateixis, aquells valors que tu, entre altres moltes persones vàreu defensar, han passat de generació en generació, i ara et puc afirmar que desprès d’haver trencat la cultura de la por que predominava entre la nostra societat, avui encara segueixen vius i són més necessaris que mai. Jo els he heretat dels nostres pares ( els vostres fills), igual que moltes de les meves companyes i companys de lluita, si de lluita! Per que seguirem lluitant per aconseguir aquestes fites que la vostra generació us vau marcar i que es van quedar enterrades entre les cendres i la runa.
Espero que la meva filla ( la teva bes neta) pugui gaudir d’un país i un món més just, on els valors que tanta gent hem defensat i defensarem marquin el futur de les societats i no hagi de tornar a passar pel mateix una altra vegada.
Avi hi ha una ultima cosa que et vull fer saber, diuen que la història és cíclica, que es repeteix, bé, jo no ho sé, el que si que em dona esperança és que fa vuitanta anys l’espurna que va precipitar els esdeveniments va sorgir d’unes eleccions municipals, bé doncs, casualment aquest any i més concretament el mes vinent, tenim eleccions municipals i com en aquella època també tenim una eina amb prou valentia per defensar la llibertat, la independència, la justícia social, en definitiva la defensa de les classes populars, la CUP, sincerament no sé si es repetirà la història, però si més no m’omple d’esperança pensar que pot passar, i per què no?
Ja saps, diuen que més val tard que mai....
I com dèieu vosaltres: Catalans feu-vos dignes de Catalunya ( Països Catalans)
Abraçades i revolta!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada